09 Oct Gouffre d’Enfer 2014
(7-8 Octubre de 2014)
Ja feia dies que em corria la idea pel cap, i unes fotos d’uns dies abans que vaig veure pel Facebook van ser encara mes determinants.
Va ser deixar anar el comentari al meu pare i al cap de dos dies ja teníem dates seleccionades per intentar afrontar el que és un dels descensos mes tècnics i espectaculars del Pirineu.
Tot i donar bastantes veus i buscar mes gent ens trobem que per una cosa o per l’altre els dos únics que volem i podem afrontar el repte som nosaltres.
Per una banda penses que guanyarem en agilitat i rapidesa (condicions bàsiques en aquest descens degut a la temperatura de l’aigua i l’època de l’any). Però per altre banda veus que ens hem de repartir tot el material entre dos persones ( Amb les seves 2h 30’ d’aproximació incloses) i que qualsevol problema pasarem a dependre un de l’altre.
Sense temps per pensar-ho arriba el dia abans de marxar. La meteorologia indica que serà bona, però l’època de l’any i les darreres pluges ( no sabem si han influït molt en el barranc) ens generen alguns dubtes. Alguns companys ens han dit que es un barranc molt tècnic i delicat i que poder ja ha passat l’època per a la realització del mateix.
Tot i això i amb la gran finestra de bon temps de la que disposem creiem que serà la nostre ocasió ideal per afrontar-lo i que si esperem mes possiblement ja sens acabaran les opcions de realitzar-lo durant aquesta temporada.
A les 7:30 del mati i amb la furgoneta carregada sortim direcció a Bagneres de Luchon, una vegada allà i desprès d’ haver creuat la fronter amb França i haver superat el coll de Portillon ens dirigim cap a la Vall de Lys.
Son la 13:00 i hem arribat a la zona recreativa amb pàrking públic del costat de la central elèctrica.
El primer que veus al baixar de la furgoneta es aquella esquerda que s’endinsa fins al mismissim fons del infern.
El soroll de la central elèctrica encara fa mes tens el moment i sense temps ni per descarregar les coses ens desplacem cap a la base de la cascada.
Són uns minuts de nervis ja que a arribat el moment de saber si podrem afrontar el descens. Hi ha moltes maneres d’avaluar el caudal (Si es visible un arbre al mig de on comença la cascada, si la roca es visible a la meitat del fil d’aigua, si la marmita esta molt moguda,…).
La nostre manera va ser una mica diferent, ja que ens preguntem si tindríem problemes a baixar pel mig de la cascada i creiem que no, tot i que sabem que a dins d’aquesta escletxa i hauran passos on si podríem tenir problemes.
La resposta va ser l’esperada pels dos tot i els dubtes que genera un barranc de l’entitat del mateix.
Una vegada confirmat que al dia següent afrontarem el terrible Goufree ens disposem a iniciar l’accés cap al barranc que em triat per completar la tarda, que no és altre que les cascades d’Hauradade.
Aquest barranc està format d’un de seguit de boniques cascades de diferents alçades amb bastanta aigua i acabant amb una espectacular cascada de 50 metres.
La cascada de 50 és de gran bellesa i la cortina que forma l’aigua al caure per sobre la roca es espectacular.
Un cop finalitzat busquem hotel per passar la nit, organitzem material pel dia següent i desprès d’una petita visita al poble marxem cap a descansar.
A les 6:30 del matí sona el despertador, encara es negre nit però no es veuen núvols al cel. Esmorzem alguna cosa i desprès de recollir el material i sense temps per perdre ens encaminem cap al punt d’inici.
Són les 7,30 del mati i comencen a sortir les primeres llums del dia que ens ha d’ajudar a superar aquest ambient tant fred.
Al inici del camí tornes a passar a prop de la cascada final i es posa la pell de gallina al ajuntar-se la sensació de fred amb la sensació del moment que estem a punt de viure.
Desprès de mitja hora de pujada en zig zag per la dreta de la central de portillon arribem a creuar el riu en el lloc d’inici de la ultima part del Gouffre d’Enfer, lloc regulat per una petita presa.
Continuem pujant fins a trobar el mirador de Belvedere, lloc on es pot apreciar la entrada al penúltim tram amb la espectacular cascada de Gouffre d’Enfer i el famós “pasillo del viento”.
Continuem pujant direcció a les mines de Crabioles per un camí ben marcat. Desprès de creuar el quart dels afluents que porten aigua al Rue d’Enfer busquem un camí que baixi en direcció a un pla on recull l’aigua del circ de Crabioles.
El paisatge és espectacular, les ultimes neus que han resistit el calorós estiu combinades amb els primers rajos de sol que cauen sobre les nostres esquenes fan que puguem gaudir d’un moment màgic.
Aquí es on comença l’espectacle, el terra esta moll i rellisca tenint la sensació que podem entrar de cop i sense voler al mig del barranc.
Han estat gairebé 2h 30’ de aproximació amb dures rampes de pujada i gran quantitat de pes a les nostres espatlles.
Desprès de negociar molt bé la baixada i entrant per un lloc poc habitual arribem a la primera cascada de la Rue d’Enfer.
Aquest es un barranc molt mes obert, però no per això menys espectacular. La caiguda de pedres és un dels seus principals perills ja que gaire tots els ràpels són negociables per fora de la cascada.
Rue d’Enfer
El barranc comença amb el primer R1 de 9 metres que nosaltres ens saltem per fora degut a la “jabalinada” per la qual em baixat.
Continuem amb el R2 de 12 metres amb un bloc gegant al mig que divideix el caudal, el qual es millor reinstal·lar des de la part inferior per a recuperar millor.
Arribem al R3 de 30 metres en forma de rampa que ens causa el primer dels problemes del dia. Baixem sense problema, trobem la següent instal·lació però no podem recuperar. Un fregament de la corda fa que tinguem que pujar dues vegades per a poder recuperar-la. Ja sumem 25 minuts de temps extra perdut que ens pot fer falta mes endavant.
Un cop recuperada la corda trobem el R4 de 15 metres instal·lat a la esquerra orogràfica de la cascada que et permet evitar l’aigua.
Continuem amb el R5 de 30 metres amb un accés delicat degut a que la pedra rellisca i hi ha algunes pedres sueltas.
Prosseguim el descens salvant una sèrie de destrepes i grans caos de blocs de pedra gegants que et fan posar la pell de gallina de pensar com han arribat aquí i desitjant no estar en aquell moment i que a traves de unes grans i estretes parets et porten al final de la Rue d’Enfer.
Estem a punt d’entrar al primer dels tres trams del Gouffre d’Enfer que juntament amb la Rue d’Enfer formen la integral del barranc.
Tram I – G’ouffre d’Enfer
L’accés a aquest primer tram es fa per la part esquerre del riu seguint un camí marcat que ens deixa a la capçalera de la primera cascada.
Aquí ja veiem que la morfologia del barranc ens canvia completament. Els grans blocs de pedra i el caràcter obert de la Rue d’Enfer deixen pas a un tipus de roca molt mes erosionat i un barranc molt mes format i encaixonat. Això fa que hagis d’avaluar molt be el caudal ja que aquí si estaràs mes en contacte amb l’aigua.
El primer ràpel és un R1 de 12 metres que et posa les piles de cop.
He de reconèixer que si no hagués llegit la info del barranc segurament agafo la motxilla i me’n vaig caminant cap a la furgoneta.
Des de la capçalera de la cascada es veu com es forma un rebufo en T amb una gran quantitat d’aigua.
L’avantatge del ràpel és que a sota tens una petita cova per refugiar-te de la cascada i lloc per recollir la corda.
Un cop fet nomes queda atravessar la cascada per sota per intentar evitar el rebuf d’aigua que et portaria cap a sota de la mateix. Són moments tensos a la espera de sortim a l’altre costat de la cascada. Realment la sensació es menor a la impressió però ens demostra que on ens hem endinsat.
Continuem amb el R2 de 2 metres que el saltem i el R3 de 6 metres que ens deixa a la capçalera del R4 de 19 metres.
Aquest te un accés delicat mitjançant un passamà que et deixen a la vertical fora de la gran caiguda d’aigua que forma aquesta cascada.
Arribem a un dels punts clau del barranc. El R5 de 55 metres és una cascada en forma de “S” fraccionada en tres tram. El primer de 20 metres té un sortida mes difícil del que sembla i et fa passar per dos coves d’aigua que ens donen dos considerables ensurts i et fan posar les pulsacions a 180.
Just al començament d’aquest ràpel trobem un corda instal·lada que ens porta al escape de “Marteau”.
Seguim amb el segon ràpel de 16 metres que ens porta a buscar la instal·lació penjada de tercer del ràpel. Aquest últim tram de 21 metres de caràcter vertical però ens permet anar per fora de la cascada.
Seguidament trobem els R6 i R7 que son dos ràpels de 4 i 5 metres amb troncs a la recepció que ens fan estar alerta amb la recuperació de les cordes.
Continuem amb el R9 de 20 metres que ens permet baixar allunyats de l’aigua i en la base del qual trobem el segon dels escapes. Una corda instal·lada per la part esquerra ens permet evitar la badina i en cas necessari podríem sortir fins a unes plataformes d’herba que ens servirien d’escapatòria.
Trobem un passamà de 4 metres per arribar al R10 que és un ràpel de 12 metres el qual es important baixar fins a baix de tot.
Seguidament trobem el R11 de 14 metres amb possible tobogan final que es pot baixar per la part dreta.
Seguim pel riu fins a trobar el R12 de 12 metres, el qual s’accedeix mitjançant un passamà i possible salt des de la zona esquerre.
Per acabar el primer tram trobem el R13 de 6 metres amb un gran tronc al mig i podem sortir del riu per la seva dreta orogràfica.
Aquest és el tram més llarg del barranc i si ve no és el mes tècnic si que és un dels que et suposa més esforç.
El cansament comença a fer-se sentir al nostre cos i la sensació de fred s’ha començar a notar amb intensitat en alguna de les cascades rapelades.
Tram II – G’ouffre d’Enfer
El segon tram comença amb un R14 de 9 metres el qual decidim baixar des de un arbre a la part dreta al costat del pont.
Aquest es possible saltar-lo, però la desconeixença del barranc i la proximitat de la cascada de 55 metres que em vist des del mirador de Belvedere fa que ens traíem la idea del cap.
Amb l’ajuda de la corda aconseguim arribar a la capçalera del R15 de 55 metres i coneguda com a cascada de la Gouffre d’Enfer.
Aquesta està dividida en tres trams de 25,15 i 15 metres i es baixa per la dreta orogràfica de la mateixa evitant la caiguda d’aigua fins a la part final.
Just al recuperar el penúltim dels ràpel sens forma un petit nus al final de la corda que fa que tinguem que fer invents per desfer-lo i poder recuperar-la.
Un cop solucionat el problema ens disposem a baixar l’últim tram del ràpel. Aquest dona la sensació que et porta al mig de la recepció de la caiguda de l’aigua on es forma el conegut com “ pasillo del viento”. Un petit impuls al finalitzar el ràpel ens permet sortir de la recepció i arribar a un petita repissa a la part esquerre.
En aquest punt es torna a encaixonar el barranc i la corrent d’aire que forma la caiguda de la cascada es espectacular, la sensació de fred augmenta per moments.
Un passamà a la part dreta en porta a la capçalera del R16 i també anomenada cascada du Tube. Aquesta esta dividida en dos trams un de 13 metres sense cap dificultat i un de 17 metres que esdevé un dels punts claus del barranc.
És un altre dels llocs del barranc on si no has llegit prèviament les experiències tindries encara mes dubte de com atacar-la.
Tens que baixar pel centre de la cascada o peculiarment aquesta es divideix en dos i et deixa un petit espai però on passar i arribar a una repissa o si no vols tragar molta aigua pot impulsar-te endarrere per sortir de la recepció.
Aquí la sensació de fred comença a ser mes que elevada, el passadís del vent juntament amb l’aigua freda dels glaciars entren a dins dels nostres cossos sense pietat alguna.
Per acabar aquest segon tram trobem el R17 de 21 metres que salvem sense problemes i que ens dona per finalitzat el tram II del barranc.
Tram III – G’ouffre d’Enfer
Sortim per la part dreta fins trobar el pont que creua el riu i que dona accés a la presa i al últim tram del barranc.
Són gairebé les 16:00 i sabem que tenim el temps força just per a acabar el barranc.
Sense dubtar decidim saltar-nos el R18 de 9 metres que passa pel costat de la presa i entrem per la esquerre orogràfica del barranc per arribar al R19 de 12 metres que baixem sense problemes.
Arribem a la capçalera del R20 de 17 metres, aquí decidim baixar fins a la meitat i allà realitzar un salt fins al mig de gorga.
En aquest punt l’adrenalina augmenta sabent que arribem a punt clau del barranc.
El R21 és un ràpel de 14 metres per un passadís molt estret on passa molta aigua i que fa que sigui molt delicat.
La millor opció es negociar-lo amb oposició evitant posar el peus a l’aigua fins a superar la sona mes estreta. És recomanable tirar la corda el mes davant possible per evitar que es quedi encastada en alguns dels blocs de pedra que hi ha a sota de l’aigua.
Superada la part mes estreta a la part dreta trobem la instal·lació del R22. ( En aquest punt vaig viure un dels ensurts del dia al saltar-me la instal·lació i continua baixant uns metres mes avall, tenint que tirar de punt per sortir del “ marrón”.)
En aquest punt varem tornar a viure uns moments de tensió o degut al moviment d’aigua es va formar un nus a la part final de la corda que recuperàvem i per la qual varem tenir que fer invents per recuperar.
Un cop anclats a la instal·lació del R22 de 26 metres comença l’espectacle ja que ens trobem davant del famós “Pasamano de los inhumanos o Rappel Guidé Pyrenéen (RGP)”. Aquest ràpel posseeix una pendent màxima de 45 graus i fins a 12 punts d’anclatge que et permeten arribar a la capçalera del R23.
Nosaltres varem utilitzar 10 dels 12 punts d’anclatge.
La sensació es indescriptible, el fred, el cansament i els nervis fa que perdis les forces i la noció del temps.
Decidim que el primer vagi mosquetonejant tots el punts que cregui necessari i quan aconsegueixi arribar a la reunió fixi la corda i vagi tensant la mateixa al mateix temps que el company va traient els mosquetons.
Personalment em va tocar instal·lar-lo i reconec que vaig arribar força just a la reunió i amb la necessitat de descansar en gairebé tots el punts d’anclatge. Al ser nomes dues persones ens va tocar “pillar” als dos ja que el que desinstal·la els mosquetons també té els seus problemes.
Un cop els dos penjats del R23, on millor anclar-se a la reunió de parabolts, (atenció un del químics està mal col·locat, com molts en el barranc, i acabarà per trencar-se) baixarem el ràpel de 22 metres que ens porta a una gran badina.
Un cop solucionats uns problemes de recuperació de cordes ja que aquestes arribaven justes procedim a sortir de la gran badina.
Trobem el R24 que està format per un petit ràpel de 3 metres que ens permet arribar a la instal·lació intermitja d’uns 12 metres d’alçada que ens porta a la capçalera de la ultima cascada de 55 metres.
La instal·lació del R25 es troba a la esquerra orogràfica del barranc una mica amagada i ja amb els últims rajos de llum fa que ens costi trobar-la.
La cascada final de 55 metres esta dividida en dos trams, el primer el R25 de 30 metres i el segon el R26 de 25 metres. Ambdós estan situats a la esquerra orogràfica de la cascada evitant la gran cortina d’aigua que la forma.
L’ultima part de l’últim ràpel la realitzem amb un salt d’uns 6 metres des de una repissa.
Ja nomes en quedarà nedar la gran marmita final tot donant-nos la volta i admirant la bellesa del gran cascada.
Seguim uns metres pel riu i trobem el camí de sortida que ens porta al mirador i en pocs minuts a la furgoneta.
Han estat mes de 13 hores d’activitat en un dels qualificats com a mes tècnic i compromès barranc dels Pirineus.
Al acabar vaig dir que tardaria en tornar-hi però passats un dies les sensacions ja van canviant.
» Y es entonces en aquel lugar rozando lo imposible, cuando el paraíso y el infierno quedan unidos en la eternidad… «
